Futures annexions, contra el desmemoriament

Abstract

El 20 d’abril de 1897, la reina Maria Cristina signa el Reial Decret en el qual s’agreguen a Barcelona els termes municipals de Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sants, Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi de Cassoles i les Corts. Horta, Sarrià i Vallvidrera s’hi afegeixen més endavant. El Decret inicia, implacablement, el procés de construcció urbana de la Barcelona metropolitana que Ildefons Cerdà va concebre, i estudiar, mig segle enrere. La ciutat històrica de Barcelona, amb el testimoni privilegiat dels nuclis veïns, en plena revolució industrial, vol disciplinar el seu creixement que, si bé s’estén com una taca d’oli al voltant de l’Eixample burgès, ho fa de forma dispersa i fragmentada quan es tracta d’ordenar les indústries i els assentaments obrers. És un patró comú a totes les ciutats on la indústria esdevé el motor urbanitzador principal. Per aquesta poderosa raó, l’annexió es converteix en una oportunitat, i en un repte per al futur de la ciutat. La disciplina urbanística tardarà dècades en arribar. Requereix, sobretot, treballar amb una ciutat amb memòria.